La meva segona residència


Aviat acabarà la meitat de la meva segona “residència” pediàtrica. Bonic el camí que m’ha conduit fins aquí, amb les seves pujades i baixades, i cadascuna de les pedres que he trobat en ell. Això però ho deixarem per un altre dia.

Estic molt agraïda al millor que m’ha donat la Medicina. Una decisió que va ser més fàcil (i ràpida!) que el que vindria desprès, sorgida del cor i la ment d’una Silvia jove de 17 anys. 6 anys de classes i pràctiques a l’Hospital Clínic de Barcelona, on van néixer moltes coses. Evidentment, molts i molts aprenentatges, però també rialles, amics,… i el més important: un amor vertader que anys més tard s’ha convertit en el pare del meu fill.

Desprès de moltes hores d’estudi dia i nit, i una dura preparació per l’examen MIR, vaig poder iniciar la residència de pediatria. Per mi, la millor especialitat que existeix (i existirà). Aquesta primera residència va ser a l’Hospital Sant Joan de Déu, que es va convertir en una llar. D’allà me’n vaig emportar 4 anys intensos d’aprendre, compartir, estimar i créixier molt. Vaig treballar dur, vaig fer moltes guàrdies, vaig sentir moltes alegries, però també vaig viure algunes de les situacions més tristes de la meva vida. De vegades és dur ser pediatra, perquè negar-ho. Allà va néixer la meva Sílvia pediatra, i el meu pilar de la pediatria sobre el que créixer, pel que estic molt agraïda a cadascuna de les persones amb qui vaig viure aquesta experiència i a qui vau confiar amb mi per arribar a ser pediatra. Crec que el lloc on un fa la residència mèdica es porta sempre al cor, almenys així és per mi. Gràcies de tot cor per tant.

Però com he començat dient avui me’n adono que porto gairebé 2 anys fent una altra “residència” pediàtrica. I que la meva vida s’ha bolcat a ella amb la mateixa passió i focus que en la primera, i que està resultant encara més intensa… i amb més despertars nocturns! Les que sou mares o pares sabeu de què us parlo. I encara que no compta com a especialitat mèdica us prometo que he après, compartit, estimat i crescut molt. Estic convençuda que les maternitats poden ser motors per impulsar bonics canvis. I així està essent per mi. Un moment per créixer, donar i donar, mirar molt cap a fora però també molt cap a dins, i revisar-me… També un impuls per continuar aprenent, animar-me a posar de nou els meus passos dins de la Universitat de Barcelona i formar-me sobre com cuidar el cervell dels més petits des de l’educació emocional. I desprès des de la disciplina positiva. Bonic record que me’n porto d’aquest inesperable 2020.

Porto gairebé 2 anys en una espècie de residència on es premia la paciència i l’autoaprenentatge (i no tant auto), i en la que el teu “adjunt” és un nen. I és que els nens poden ser el teu millor mirall si aprens a mirar-te en ell.

Aviat el meu fill farà 2 anys, i amb això els més dos anys de mare, de criança i d’una llar de tres.

Gràcies a tu simplement per ser tu, fill meu. Gràcies a en Giuseppe per aquests gairebé dos anys i els anteriors, per l’estima i la paciència. A la Lara per ser la millor germana, amiga, doula i psiquiatra que podria tenir. A tu mama, sobren les paraules. I a tu papa. Gràcies -en majúscula- a tota la meva família per estar sempre aquí. També a les meves amigues de la infància que són el meu altra pilar, Gràcies. I als que aquest any, malgrat una pandèmia i un aïllament forçat, heu estat més presents que mai. I com no podia ser d’altra manera, Gràcies a vosaltres, mares i pares del grup de postpart, per ser la meva Tribu, compartir tant i permetre’m ser jo mateixa.

Sílvia Urraca Camps, 12 de desembre 2020.

Sentir-se llegint