La carta: lista de cosas normales los primeros meses de la maternidad

TIEMPO DE LECTURA: 8 MINUTOS

Queridas madres (y padres) recientes o que vivís la dulce espera,

Te escribo esta carta con una lista muy especial. No te quiero pedir nada, la carta a los Reyes Magos ya la he escrito. Sólo quiero contarte algunas cosas muy normales que se viven durante el posparto des de la maternidad.

Si eres padre (o cualquier cuidador al lado de una madre que estrena maternidad) espero que esta lista te sea útil para acompañarles de forma acogedora.

Puede ser que en los primeros 3 meses de ser madre – o padre- te soprendan en ocasiones emociones y sentimientos desagradables que no esperabas, y te sientas extraña por el sólo hecho de sentirlos. Sola, perdida, desbordada, etc. De hecho, la tristeza, la soledad, la inseguridad, el cansancio son comunes y esperables en el postparto inmediato.

Pero si nunca antes te han hablado con suficiente realismo puede ser que las expectativas y la realidad en la que te encuentres choquen aún más y sea más difícil gestionarlo.

Con esta carta no busco anular esas emociones o vivencias desagradables – que además en la medida justa ayudan durante la transición hacia la maternidad- sino que me gustaría que te dejarás de sentir rara (y entonces quizás notes como disminuye también tu frustración) si chocas por el camino con alguna de esas situaciones comunes.

Lista de cosas normales- y biológicamente esperables- los primeros 3 mesos de la maternidad:

  • Si has necesitado la inducció del parto, una cesárea, episiotomia, anestesia,… o cualquier otra cosa que no consideres un parto “natural”,
  • Si tienes ganas de estar sola con el bebé – y quizás también con tu pareja- sin más família,
  • Si te molestan las visitas al hospital cuando acabas de parir…

es normal y eres madre. Crear expectativas poco realistas puede alejarte del bienestar. Las complicaciones obstétricas ocurren, y no te haces ser ni mejor ni peor madre. En mi parto estuvieron muy presentes, desafortunadamente. A mi me sirve vivirlas des de la aceptación de la realidad – estoy convencida que estamos en la mejor época y uno de los mejores sitios del planeta para vivir un parto y evitar daños mayores a madres e hijos-.

Escúchate, habla con tu comadrona, tu doctora,… y pídeles lo que necesites. También a tu familia.

  • Si la cuna colecho te sirve sólo de mesita de noche,
  • Si tu hijo/a – menor de 3 meses- llora (quadi) siempre que lo dejas, y te es difícil hacer una ducha rápida sin escucharlo llorar,
  • Si el fulard (o similar) se ha convertido en tu aliado para hacer cosas dentro y fuera de casa,
  • Si te parece que el capazo del cochecito tiene punchas invisibles que sólo nota tu hijo,…

es normal y ere madre.

CONTINUAR AQUI

Es biològicament normal que la cria d’un mamífer necessiti estar en contacte amb la seva mare les primeres setmanes de vida, més encara quan la vida extrauterina s’ha avançat en comparació amb altres primats.

  • Si et molesta el plor del teu fill,
  • Si de vegades et costa molts esforços calmar el teu fill…

és normal i ets mare. Que no suportis sentir-lo plorar és la millor eina que té la natura perquè el puguis atendre sempre que ho necessiti, assegurar les seves cures i el vostre vincle amorós -tant necessari pel benestar de tots dos!-.

Els nadons ploren per comunicar-se. El plor expressa. No tens un fill “marrano” o  “ploraner”. Et necessita. Necessita els teus braços acollidors, el teu escalf, la teva veu dolça…

De totes maneres, no tots els nens són iguals – afortunadament, la diveristat és riquesa!- igual que no ho som tots els adults. Hi ha nens que poden demanar més braços i requerir més dels seus pares. Necessitaràs paciència, paciència, encara més… i amor. Pot ser que de vegades ni tant sols els braços o el pit el calmi i et sentis cada cop més impotent, preocupada o nerviosa. Encara més paciència, passarà. Demanar ajuda pot ajudar-te molt!

  • Si donar pit et resulta complicat,
  • Si no saps com posar-li el bolquer o rentar-lo,
  • Si dubtes de com educar el teu fill

és normal i ets mare. Ben normal. La nostra societat ha perdut la “tribu” familiar. La natalitat és baixa i vivim lluny de la família pròxima -el porta a porta a desaparegut en molts casos-, el que fa difícil aprendre com lactar o cuidar un nadó a través de la observació d’altres mares.

A més, en les darreres dècades s’ha fet notori que una mirada més conscient i respectuosa cap als infants és un bon primer pas per promoure la salut mental i emocional. Una atenció més positiva que respecta les necessitats del nen, de l’adult i del context, i que posa atenció en l’educació emocional. I pel fet de ser una novetat, som la generació de mares i pares que tenim l’oportunitat d’aprendre-ho i formar part del canvi.

Treu-te del cap que ho has de saber fer tot des del minut 0. Saber com és la cura d’un nadó no és innat. Se n’ha d’aprendre. I cal molta persistència i esforç per passar de la teoria a la pràctica. És possible que necessitis que t’acompanyin i et guiïn amb caliu. Xino-xano.

  • Si et sents més sola,
  • Si el teu món gira quasi exclusivament entorn el petit…

és normal i ets mare. En el postpart és freqüent que les famílies busquin tranquil·litat -els horaris es transformen i fer vida social seguint els horaris d’un recent nascut és molt complicat- i les relacions amb les amistats disminueixen per uns quants mesos.  

Si els teus interessos és centren en la cura del bebè, i de cop et sents lluny de les teves prioritats d’abans, sàpigues que això és ben natural. Un fet que ha permès al llarg de la història de la humanitat – i de la naturalesa- assegurar la supervivència dels menuts i així fer, entre altres coses, que avui tu i jo puguem estar aquí juntes compartint a través de la lectura.

  • Si estàs “tot” el dia amb la teta fora…

és normal i ets mare. La lactància materna és a demanda. No hi ha horaris. Això significa que el teu fill les primeres setmanes de vida pot passar-se hores al pit, o molt a prop d’ell. Potser només necessita olorar-te, però això per ell ho és tot! I sí, tens raó. Tenir-lo a sobre et limitarà la mobilitat i fer -temporalment- les coses que feies abans de ser mare.

  • Si vas amb taques a la roba…

és normal i ets mare. Sí, volia parlar també d’això! Tothom parla de les taques de llet. Vull parlar-te també de les del menjar. Et sorprendràs de com de bé ets capaç de menjar amb la mà contraria amb el bebè a sobre… encara que això pugui significar algunes taques al final del dia!

  • Si desitges una estona de temps per tu sola sense el teu fill,
  • Si no vols deixar el teu fill i sortir sola de casa…

és normal i ets mare. Escolta’t, i cuida’t. Cuidar-se per cuidar. Estàs vivint una etapa única amb molts canvis – hormonals, corporals, de rol, de responsabilitats,…- posa atenció al que necessites i demana-ho sense jutjar-te.  

  • Si disminueixen notablement les relacions sexuals amb la teva parella…

és normal i ets mare. No calen explicacions. Dolor. Cansament. Més dolor. Més cansament. El teu cos (quasi) sempre unit al del teu fill,… no calen més explicacions.  

  • Si de tant en tant plores,
  • Si estàs exhausta,
  • Si estàs més susceptible a les crítiques,
  • Si perds la noció del temps…

és normal i ets mare. El 70% de mares presenten un estat de tristesa transitòria i canvis d’humor els dies següents al part, l’anomenat “Maternity blues”. Els canvis hormonals i la transició cap a un canvi d’etapa molt exigent pot fer-te sentir emocions negatives com ara la tristesa, però també ansietat, inseguretat, enuig,…durant les primeres dues setmanes postpart. Per això pot ser que ploris sense trobar-ne motiu!

Acceptar les emocions i dóna’ls-hi cabuda és t’ajudarà a gestionar-les més fàcilment. Expressa-les amb calma a algú de confiança, o escriu-les. I cuida’t en el sentit més ampli, físic i emocionalment.

Si aquests símptomes persisteixen, o bé sents que no ets capaç de gaudir de coses durant el dia, et culpes sovint de les coses que no van bé, sents por sense motiu o et sents sobrepassada de forma freqüent, et sents tant infeliç que tens dificultats per dormir o has plorat per això força sovint, sents rebuig cap al teu fill/a, o tens pensaments de fer-te mal,… comenta-ho ben aviat amb la teva metgessa de capçalera, comadrona, ginecòloga, pediatra del teu fill,… tots estem per ajudar-te. Els trastorns depressius i d’ansietat postpart són freqüents: afecten un 18% de  mares a Catalunya. Tingues present que poden aparèixer desprès del part o durant el primer any postpart.

  • Si necessites ajuda pel que sigui,
  • Si necessites atenció psicològica…

és normal i ets mare. Accepta l’ajuda. Busca-la, de fet. Amb qui et sentis còmode. Amb qui et puguis obrir, compartir el que sents. Jo vaig trobar-ho ben a prop, amb la meva germana, la meva mare i el meu pare – que en això de la criança anem molt d’acord-.

Et recomano també assistir a un grup de postpart o de criança i conèixer altres mares que estan transitant per la mateixa situació. Fer tribu. La tribu. Què bonic compartir i sentir-te acollit. En moments com ara de pandèmia, pots recolzar-te en grups en línia.

També els professionals sanitaris et podem ajudar. Demana ajuda a la teva pediatra. Al teu metge. Confia i deixa’t ajudar per l’assistència psicològica o psiquiàtrica si ho necessites. Esborrem tabús, siusplau.

Si no et passa res de tot això també pot ser normal i segueixes essent mare. I també pot ser que visquis altres coses ben normals però que no esperaves i que manquen en aquesta llista.

Moltes de les coses que erròniament esperem i que encaixarien tant bé amb les exigències de la societat són poc realistes i poc respectuoses amb la biologia i necessitats del bebè. Esperables per la nostra biologia, malinterpretades en la nostra cultura. Jo escullo prioritzar al bebè, i canviar poc a poc les expectatives de la cultura.

Espero que ara, sabent que no estàs sola i coneixent aquesta part més realista, et sentis almenys una mica més acompanyada i tranquil·la.

Et desitjo un postpart ben conscient,  

Una abraçada.

Silvia Urraca Camps, La pediatra de la tribu

Bibliografia:

Bisquerra, R. (2011), Educación emocional para educadores y familias. Bilbao: Descalée.

Garrido, M.J. (2017). Etnopediatría: infància, biologia y cultura. Tenerife: OB STARE.

Generalitat de Catalunya (2020). Protocol d’atenció i acompanyament al naixement a Catalunya 2º edició. Recuperat de https://salutpublica.gencat.cat/web/.content/minisite/aspcat/promocio_salut/embaras_part_puerperi/protocol-part-i-puerperi/protocol_part_i_puerperi.pdf

Medina, J.  (2013). Viaje al cerebro del niño. Cómo criar a un niño inteligente y feliz. Barcelona: Paidós.  

Sentir-se llegint